De vegades en la Història de l'Art passen coses com
aquesta:
'El Coloso' es de un 'discípulo de Goya'
"Con los conocimientos actuales [El Coloso] sólo debería identificarse como
'Seguidor de Goya'". Esta es la conclusión del estudio que el Museo del Prado ha elaborado para determinar la autoría del célebre cuadro, atribuido hasta ahora a Francisco de Goya. El reciente descubrimiento de las iniciales
A J en el margen inferior izquierdo de la tela hizo pensar que el autor del cuadro era el valenciano Asensio Juliá, principal discípulo de Goya. El análisis, sin embargo, insiste en que con el material disponible no se puede asegurar que sea de Juliá.
La que hasta ahora se había considerado como una de las obras más destacadas del genio de Fuendetodos resulta ser una tela de una luz y colorido pobre, y
torpemente ejecutada, según sostiene el informe. La razón es que la oscuridad de la pintura y de los tonos ha impedido valorar la factura de la obra adecuadamente. El trabajo, dirigido por Manuela Mena Marqués, Jefe de Conservación de Pintura del siglo XVIII y Goya del Prado, ha revisado la documentación de los años en que la pintura llegó al Prado, en 1931, para rastrear cómo fue rápidamente atribuida a la mano de Goya. La investigación también ha desgranado la técnica, la composición y el significado del cuadro, y lo ha comparado con otras telas seguras de Goya.
Mena Marqués advierte de que aún queda mucho trabajo por hacer: "La localización de nuevos documentos, así como el estudio de las obras seguras de Juliá, muy dispersas, y la identificación segura de otras que se le atribuyen y que podrían ser de su mano, junto con el mejor conocimiento de la mano y las obras de otros imitadores de Goya, tempranos y más tardíos, es la tarea que debe hacerse en el futuro.", detalla Mena Marqués. "Sólo así se podrá adscribir
El Coloso a Asensio Juliá con total seguridad".
Ens sembla que tot està fet, que tot està dit, que la història és la que és, inmutable i inamovible. Res més lluny de la realitat. De vegades, aquests éssers extranys i taciturns, els historiadors de l'art, es despengen amb alguna "bomba" que fa que haguem de trencar esquemes mentals preconcebuts. El famós "Colós" de Goya, mil vegades reproduït als llibres d'història i d'art, resulta ara que no és de Goya, sino d'un discípul, i a més, aquest obra fins ara considerada com a "obra mestra" resulta que està "torpemente ejecutada".
Sigui com sigui, aquesta noticia ens servirà per treballar el tema del taller de l'artista:
que un artista pugui estudiar el seu ofici en una escola és un invent relativament nou en l'història de l'art. Les acadèmies d'art no es difoneren arreu d'Europa fins al s.XVIII. La Il.lustració i el seu objectiu de sistematitzar tot el coneixement existent afectaren també a l'art. En les acadèmies neoclàssiques s'ensenyava el "bon art". Els artistes de l'època no només havien de tindre un bon coneixement de les tècniques del seu ofici, sinó que també se'ls hi demanava que tinguessin un saber enciclopèdic (mitologia, història, teoria de l'art,...). Tot aquest corpus teòric dificilment el podien aprendre en cap altre lloc que no fos en una institució educativa especialitzada. Ara bé, també hem de dir que en aquest objectiu d'ensenyar el "bon art", les acadèmies van exercir un fort paper uniformitzador en els artistes. Qualsevol intent de sortir-se dels paràmetres d'allò que marcava l'acadèmia era generalment denostat des dels cercles oficials. Amb el temps, de fet no gaire temps, es possà en dubte el valor de la tasca realitzada per les acadèmies: Voltaire afirmava que les acadèmies fomentaven la vulgaritat en detriment del geni, i Diderot sostenia que ofegaven l'esperit artístic. Sigui com sigui, actualment el terme "art acadèmic" té unes clares connotacions negatives.
Anteriorment a les acadèmies els artistes no anaven a estudiar enlloc, sino que aprenien l'ofici treballant-hi, de vegades des de molt petits. Aquell qui volia ser pintor, escultor o orfebre, possem per cas, demanava d'entrar al servei d'un artista ja consagrat. Artista o artesà, perquè com ja sabeu no és fins al Renaixement que comença a desvetllar-se una consciència de dignificació social de l'artista. Fins aleshores eren considerats artesans, en el mateix rang social que sastres, peleters, marroquiners, ... L'aprenent començava fent tasques de poca complexitat, com preparar els suports i les pintures, i a mida que n'aprenia començava a pintar parts de les obres fins arribar en alguns casos a realitzar quasi la totalitat de l'obra, reservant només per al mestre la realització de petits detalls, retocs o aquells elements més complexos o significatius, com per exemple les cares. Tant és així que en alguns contractes que es conserven d'època medieval, aquells qui encarregaven l'obra, els comitents especificaven clarament que havia de ser el propi mestre i no els aprenents qui pintessin la cara i les mans dels personatges principals.
Si voleu ampliar una mica més els coneixements sobre el funcionament d'un taller d'artista medieval en les nostres contrades, podeu trobar
aquí un capítol d'un llibre que resulta força aclaridor.
Generament en Història de l'Art atribuïm les obres al mestre del taller on sortiren sense tenir en compte que moltes vegades la participació del mestre en la elaboració o plasmació de la mateixa fou molt més reduïda de lo que pensem. Un exemple clar, el tenim en la decoració escultòrica del Partenó d'Atenes, atribuïda a Fidias, però que amb tota seguretat no sortí en la seva totalitat de les seves mans, tot i que segurament si fou el creador del programa iconogràfic.
Alberto Giacometti: Walking Man (Homme qui Marche) 1960 (bronze, 190 x 27 x 110 cm), Kröller-Muller Museum, Otterlo Louisiana, Copenhagen .
Alberto Giacometti. Dog. 1951 (cast 1957). Bronze, 18 x 39 x 6 1/8" (45.7 x 99 x 15.5 cm). A. Conger Goodyear Fund
