LAS MENINAS

“Las Meninas” es obra de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660). ES tracta d’una pintura a l’oli de notables dimensions, 318x276 cm, lo que la converteix en la més gran pintada per l’artista. Velázquez començà a pintarla al 1655, donant-la per finalitzada l’any següent. El nom amb que popularment es coneix l’obra avui dia, “Las Meninas”, data del s.XIX, moment en que el quadre es trasllada desde el Palau Reial al Museu del Prado on encara avui hi resta, en referència a alguns dels personatges que apareixen en el llenç: “meninas” o “meninos” és el nom amb el que es coneixia a l’època en que fou pintada l’obra als joves acompanyants dels infants reals de la cort. El quadre no fou titulat en origen per l’artista, sino que fou més tard quan passà a conèixe’s amb el nom de “La família de Felipe IV”.

Tot i l’aparent simplicitat de l’escena, es trcata d’una obra extremadament complexa, tant pel que fa als aspectes merament formals com pel que fa al contingut. Formalment, l’obra mostra la mestria aconseguida per Velázquez en el domini de la tècnica pictòrica i de l’il.lusionisme característic de la pintura barroca. A diferència de la corrent del claroscurisme (Caravaggio), que aconseguia la sensació de tridimensionalitat a base del violent contrast entre zones il.luminades i zones fosques, Velázquez empra el que es coneix com a “perspectiva aèrea”, és a dir, l’intent de representar l’ambient, l’atmòsfera de l’escena, mitjançant les difuminacions subtils. D’aquesta manera veiem com, en aquest cas en particular, els personatges situats en primer pla, estan perfectament definits mentre que els més allunyats tenen les faccions borroses.

Pel que fa a la tipología, el quadre es resisteix a les classificacions. No es tracta simplement d’una escena costumista, ni d’un retrat reial, ni d’un autorretrat de l’artista; tot i que es tot això, les connotacions simbòliques de l’obra el converteixen en quelcom més.

Veiem representats en l’escena els següents personatges: a l’esquerra, el propi Velázquez amb la paleta i pinzell davant un llenç; al centre, la infanta Margarita María, atesa per dues menines o dames d’honor; a la dreta del tot, dos nans, Mari Bárbola i Nicolás Pertusato; rera aquest grup en primer pla, Hi veiem dos personatges on ja s’aprecia clarament la difuminació en els rostres aplicada pel pintor per donar la sensació de profunditat, la “guardames” Marcela de Ulloa, vestida amb els hàbits de vídua que avui dia ens semblen de monja, i un altre “guardadames” que no ha estat identificat amb certessa; finalment, al fons, hi podem veure, a la porta, l’aposentador de la reina, i, reflexats en un mirall, els reis, Felip IV i Mariana d’Àustria, segona muller del monarca.

Pel que fa al significat de l’escena les hipòtesis son diverses i nombroses. No es sap amb certessa el que està passant realment al quadre. Segons algunes interpretacions, Velázquez estaria pintant un retrat de la parella reial (aquests estarien situats en la posició de l’espectador) en el moment en que l’infanta i els seus acompanyants entren a la sala a curiosejar. Segons d’altres, Velázquez estaria pintant un quadre qualsevol, sota lamirada de l’infanta, en el moment que son sorpresos per l’entrada dels reis (això explicaria que només la menina de a dreta faci una reverència, ja que els altres personatges encara no s’haurien adonat, o no haurien tingut temps de reaccionar, davant la pressència inesperada dels monarques. De totes maneres, sigui quina sigui l’escena que Velázquez va voler representar realment, lo realment important són les connotacions simbòliques implícites en l’obra. Per primera vegada en la història de la pintura, tot i que sigui de manera indirecta, utilitzant l’artifici del mirall, un pintor i un rei apareixen junts en una obra. La intenció de Velázquez al realitzar aquesta obra fou reivindicar la dignitat de la pintura com a art i no com a artesania. A diferència d’Itàlia, on aquesta consideració ja s’havia aconseguit al Renaixement, a Espanya els pintors encara eren considerats a efectes legals com a artesans, essent obligats a pagar els mateixos impostos que, per exemple, els sabaters. Velázquez, al representarse juntament amb els reis reivindica l’excel.lència de l’art que practica. Juntament amb aquesta defensa de l’art hi podem veure també la seva lluita personal per aconseguir un títol nobiliari, lo qual no aconseguiria fins l’any 1959, un abans de la seva mort, essent nomenat cavaller de l’Ordre de Santiago. Tot i que aquest honor li fou concedit posteriorment a la realització de l’obra, veiem en la seva pitrera la creu que l’acredita com a cavaller de Santiago. Aquest anacronisme s’explica a raó de que no fou ell mateix qui la pintà, sino que fou el propi rei qui ordenà que la hi pintessin poc després de la seva mort, expressant d’aquesta manera l’admiració que professava per la seva obra i l’estima personal que li tenia, no en và Velázquez havia estat a la cort desde el 1623, desenvolupant càrrecs molt propers al rei. D’aquesta manera, podem afirmar que si, que es tracta d’un quadre de costums, d’un retrat reial i d’un autorretrat de l’artista, pero sobretot es tracta d’una apologia de la pintura com a art, consideració que al segle XVII encara no tenia a Espanya.